SISTEMES DE TELEDETECCIÓ

TELEDETECCIÓ

Fan servir sistemes no guiats per obtenir informació sobre la posició,  la trajectòria i la velocitat d'objectes que es troben a distància. L'emissor i el receptor es troben en el mateix dispositiu.

radar convencional: emet polsos d'ones de radiofreqüència i, a partir del temps que l'eco tarda a arribar, calcula la distància a la qual es troben els objectes. 

-el control de transit aeri i marítim i per obtenir informació meteorològica.

radar Doppler: emet ones de radiofreqüència, però el que analitza són les variacions entre la freqüència de l'ona emesa i la de l'ona rebuda, per calcular la velocitat de l'objecte respecte a l'emissor.

-controlar el trànsit per carretera i també en meteorologia per obtenir les velocitats i direccions dels vents.

sonar: fa servir ones d'ultrasons. 

-per detectar jaciments de petroli o objectes submergits.

lidar: emet ones de llum mitjançant tecnologia làser.

-topografia per realitzar mapes, en aviació per determinar l'alçada amb precisió i per detectar agents químics a l'atmosfera.

INTERNET

INTRODUCCIÓ

Es la xarxa d'abast global a través de la qual podem transmetre qualsevol tipus d'informació digitalitzada, mitjançant multitud d'aplicacions (world wile web, correu electrònic o programes d'intercanvi de fitxers).
 

XARXA D'INTERNET

Fa servir la xarxa telefònica commutada, de manera que té trams de cable de coure, trams de fibra òptica i trams sense cables. La connexió de la xarxa telefònica es fa mitjançant ADSL, que dedica més amplada de banda a les dades que es reben de les que s'envien, i s'adapta així a les necessitats més habituals de la majoria d'usuaris.

MANERES D'ESTABLIR CONNEXIÓ A INTERNET

cable no telefònic: fibra òptica o coaxial
telefonia mòbil: mitjançant xarxa
satèl·lit
cablejat elèctric: PLC
Sempre hi ha d'haver un modulador que moduli el senyal per adaptar-lo al canal.

 PROTOCOLS TCP I IP

tcp (protocol de control de la transmissió): s'encarrega de dividir els missatges en fragments, empaquetar-los, numerar-los i afegir la informació necessària per poder dirigir-los fins a la destinació, poder-los reordenar i detectar pèrdues i errors de transmissió. 

ip: protocol d'Internet que, mitjançant les adreces IP, s'encarrega de dirigir els diferents paquets d'un node a un altre fins que arriben a la destinació.

 PAQUETS

És un conjunt de bits que conté la informació que cal transmetre, la qual s'ha afegit una sèrie de bits anomenada "capçalera", que indica les adreces d'origen i de destinació, la longitud dels paquets i altre3s informacions útils per al seu processament. 
 
commutació de paquets: cada un d'ells saltarà d'un node a un altre en funció de la congestió de les diferents branques de la xarxa.

commutació de circuits: xarxes antigues telefòniques, en que es reservava tot el canal de comunicació.

INTERNET

Internet: és la xarxa, l'estructura. Ens ofereixen serveis com la WWW, el correu electrònic o l'intercanvi de fitxers.

world wide web (WWW): és el conjunt de documents fets amb llenguatge HTML (hyper-text markup language) disponibles en linia i connectats entre si mitjançant hipervincles.


navegadors: són els programes que ens permeten accedir a la WWW. 

XARXES INFORMÀTIQUES LOCALS

XARXES INFORMÀTIQUES LOCALS

Permeten intercanviar informació entre els diferents ordinadors, compartir perifèrics (impressores, escàners..) i centralitzar la connexió a Internet.

Cada aparell necessita un dispositiu anomenat adaptador de xarxa, ranura interna(integrat en la placa base) o port USB.

L'adaptador de la xarxa es connecta al cable de xarxa mitjançant un port o connector. Els més emprat és el port Ethernet. Cal no confondre'ls amb els connectors de telefonia perquè tenen un aspecte similar.

D'altra banda, la manera com es connecten les diferents dispositius entre ells dóna lloc al que anomenem topologies de xarxa:

 

 El sistema més habitual es la connexió en estrella, en el qual els ordinadors es comuniquen amb un dispositiu central que sol ser un concentrador o bé un commutador.

DIFERÈNCIA ENTRE CONCENTRADOR I COMMUTADOR:

Concentrador transmet tota la informació que li arriba a tots els ordinadors connectats, mentre que un commutador transmet cada paquet d'informació només a l'ordinador que espera aquella informació.

IDENTIFICACIÓ I SEGURETAT

SIM:emmagatzema la identificació del client, el número de telèfon, el PIN, la configuració de les preferències e els missatges de text, i fa possible el canvi de la línia d'una terminal a un altre.

PIN:és un codi de 4 xifres que serveix de contrasenya per engegar el telèfon. Si s'introdueix un codi PIN erroni tres vegades seguides, la targeta SIM queda bloquejada i només es pot desbloquejar fent servir el PUK.

PUK: és un codi de 8 xifres es subministra amb la documentació en comprar el mòbil. Desbloqueja la targeta en cas d'oblit del PIN. El PUK erroni 10 vegades seguides, bloqueja permanentment la targeta.

IMEI: és un codi pregravat que identifica l'aparell a escala mundial i es transmet a la xarxa en connectar-s'hi. Aquest és el codi que es fa servir per bloquejar els telèfons mòbils.

EIR: llista negra on consten els telèfons robats o els que tenen problemes tècnics greus que podrien perjudicar la xarxa.

LA TELEFONIA MÒBIL

INTRODUCCIÓ

La telefon al final del segle XX, es va popularitzar. La primera aplicació sense fila bidireccional de senyals de veu, avui en dia ofereix molts serveis addicionals, com la transmissió de missatges curts (SMS), la transmissió de missatges multimèdia (MMS), videotrucades, càmera fotogràfica, connexió bluetooth i connexió a Internet.

CLASSIFICACIÓ DE LES CÈL·LULES SEGONS LA MIDA:

 -Megacel·les. Abast de més de 20Km i cobertura per satèl·lit.

-Macrocel·les. Abast d'entre 1,5 i 20Km, per a zones rurals.

-Minicel·les. Abast d'entre 0,7 i 1,5Km, per a zones urbanes.

-Microcel·les. Abast d'entre 0,3 i 0,7Km, per a zones urbanes amb trànsit intens.

-Piccocel·les. Abast de meny6s de 300m, usades a l'interior d'edificis on no arriba cobertura      de l'exterior o on cal donar cobertura a un trànsit especialment alt, com ara estacions de tren.

ESTACIÓ BASE 

Cada punt del territori hi està associat a alguna. Els terminals es comuniquen amb les estacions mitjançant microones de freqüència entre 900MHz i 2000MHz. Cada estació disposa d'un conjunt de freqüències que pot assignar a les comunicacions que s'estableixen dins la seva zona de cobertura. Les estacions properes entre elles fan servir freqüències diferents, per evitar interferències, però estacions allunyades poden reutilitzar freqüències.

 FUNCIONAMENT DE LA XARXA DE TELEFONIA MÒBIL

-Quan el mòbil s'encén, el primer que fa és detectar senyals provinents d'una o més estacions base. Tot seguit envia a aquella que rep amb més potència la informació que indica que es troiba sota la seva cobertura.

-Quan el mòbil es desplaça, detecta si passa a rebre senyals d'una altra estació amb més potència. Llavors es produeix el que s'anomena commutació de canal: les estacions es comuniquen entre si i la que rep el senyal del mòbil amb més potència hi queda assignada.

-Quan el mòbil rep o fa una trucada, les estacions base es comuniquen amb les centrals de commutació, que realitzen l'enllaç de cada trucada.

EL TELÈFON I LA XARXA COMMUTADA

INTRODUCCIÓ

El telèfon permet fer transmissions bidireccionals de senyals d'àudio punta punt. No cal cap mena de coneixement tècnic per fer-lo funcionar.

ORÍGENS DE LA PARAULA

La paraula telèfon  prové del mot grec 'tele', que vol dir distància i 'phone' que vol dir veu.

INVENTOR DEL TELÈFON

Antonio Meccui és el veritable inventor del telèfon, encara que durant molt de temps se li va atribuir a Alexander Graham Bell perquè va ser ell el primer en patentar-lo.

XARXA COMMUTADA

sistema de connexió en el qual  cada terminal es troba connectat a una central, i cada central es troba connectada a altres centrals. Els terminals no es connecten directament entre ells, ni tampoc ho fan les centrals.

COMMUTACIÓ DE CIRCUITS

 Proces implicat quan s'inicia la trucada, estableix el camí entre els dos terminals.
Antigament, la commutació de circuits es realitzava manualment. Amb una operadora, ella s'encarregava de connectar els cables corresponents.
Ara la commutació es realitza de forma automàtica. A cada usuari li correspon un número i es transmet a la central mitjançant tons de freqüència. 

LA TELEVISIÓ

INTRODUCCIÓ

És un sistema de transmissió d'imatges i sons punt-multipunt. La transmissió és semblant a les transmissions radiofòniques, si bé es necessita més amplada de banda perquè el senyal transporta molts més informació.

ORIGEN DE LA PARAULA

La paraula 'televisió' porta el prefix grec ''tele" que vol dir "lluny", és doncs una tecnologia que ens permet la "visó" a distància.

IMATGES EN MOVIMENT

En realitat no són imatges en moviment, sinó que el que es fa, es transmetre un conjunt d'imatges fixes anomenades fotogrames que vistes una rere l'altra, generen la visió del moviment.

PANTALLA

Una pantalla realment són diferents píxels que formen la imatge.

Doncs el que cal transmetre és, la informació de la lluminositat de cada un d'aquests píxels un mínim de 25 vegades.

RECEPTOR: descodifica el senyal rebut i fa que s'il·luminin els píxels corresponents a cada punt de la pantalla. Fa poc es feia servir un canó d'electrons.

CANÓ D'ELECTRONS: dirigia un raig d'electrons a la pantalla per il·luminar uns revestiments de fòsfor, però ara es fan servir pantalles de plasma.

PANTALLES DE PLASMA: poden funcionar gràcies a descàrregues elèctriques que fan il·luminar petits fluorescents de gas o pantalles LCD.

PANTALLA LCD: en elles

LA TELEVISIÓ D'AVUI DIA 

La televisió no transmet imatges en moviment, sinó que, transmet un conjunt d'imatges fixes anomenades fotogrames, que, vistes una rere l'altra, generen la percepció de moviment.

La imatge continua en realitat és una il·lusió en realitat és, un mosaic de petits punts de colors blau, verd i vermell, anomenats píxels. La llum d'aquests tres colors, combinada en diferents proporcions i vista des d'una distància suficient, ens dona la impressió d'estar veient superfícies planes de qualsevol color. 

El televisor se'n carrega de descodificar el senyal rebut i fer que s'il·luminin els píxels corresponents a cada punt de la pantalla. Fins fa poc tots els televisors feien servir un canó d'electrons en el qual es dirigia un raig d'electrons a la pantalla per il·luminar uns revestiments de fòsfor, però actualment els més entesos fan servir pantalles de plasma on descàrregues elèctriques fan il·luminar petits fluorescents de gas o pantalles LCD en les quals uns cristalls líquids obstrueixen o deixen passar la llum de cada punt.

LA RÀDIO

INTRODUCCIÓ

Les transmissions de ràdio son totes aquelles comunicacions que utilitzen ones electromagnètiques de radiofreqüència.(les que no es poden veure). Generalment quan parlem de ràdio volem referir-nos a la radiodifusió, és a dir, la transmissió de senyals d'àudio punt-multipunt.

ELS PRIMERS EXPERIMENTS

Van començar l'any 1906, però no van donar efecte dins l'any 1920. Va ser un invent revolucionari ja que es podia parlar instantàniament i va ser una nova manera d'entretenir a la gent.

Les emissores de ràdio solen anar per dues freqüències FM i AM. La més utilitzada es la FM.Però amb la freqüència AM arriba la informació a llocs més llunyans sense necessitat de repetidors.

Les ones de ràdio se solen transmetre mitjançant antenes i repetidors terrestres, tot i que hi ha algunes emissores que realitzen també transmissions per satèl·lit.

EL TELÈGRAF

INTRODUCCIÓ

El telègraf va ser un dels primers aparells que va permetre la transmissió gairebé instantània de missatges a la llarga distància. Va quedar obsolet amb la invenció del telèfon, però durant el segle XIX va ser la manera més ràpida i eficient de comunicar-se entre punts llunyans. 

ORIGEN DE LA PARAULA

Prové dels mots grecs tele, que vol dir 'distància', i graphein, que significa ' escriure'.

Els primers telègrafs al receptor només hi tenien una làmpada que s'encenia quan l'emissor premia el polsador, i calia apuntar manualment punts i ratlles segons la durada del pols lumínic.



 
 






 

<---------------CODI MORSE